Dijous, 31 de gener

Surto de guàrdia. Sembla que he abortat la grip. Cap a quarts de dotze agafo la bici i giro cap a Sant Cugat. Ja no plou però el terra és una mica relliscós. Al principi sembla que no tiro gaire però després, en arribar a Valldoreig, pujo les rampes sense ni adonar-me'n i és que vaig gairebé tota l'estona una corona per sobre del que és habitual. Arribo a casa amb ganes de més. De passada, potser caldria baixar una mica les palanques de fre però no em veig en cor de tornar a fer ajustaments per enèssima vegada. Començo a trobar a faltar les Shimano BL40 però, és clar, no tenen el "quick release" i això dificulta treure i posar les cobertes de 28.
En resum, sembla que avui la cosa pinta d'una altra manera. Tot i això no cal oblidar que estem parlant de millores en trajectes curts. Crec que el diumenge podria anar a Hostalrich (ja fa temps que vull unes fotos per a la col·lecció) però caldrà sortir molt dora.

Dimecres,30 de gener

Doncs sí, em fa mal tot el cos i em raja el nas.

Dilluns, 28 de gener de 2008

Horta en 33:22. Em trobo cansat. De baixada aprofito per tornar a fotografiar Can Valldaura. Pes: 90.5. Em sembla que estic agafant la grip.

Dimarts, 22 de gener de 2008

Surto de guàrdia i pujo a Horta. Temps: 32:22. Passable. Cames bé. Cal que trobi alguna manera de fer una tirada llarga entre setmana. Això d'anar a la feina en bici no ho descarto però ho veig poc pràctic. No sé, potser fer una sortida nocturna? Pes: 90.5

Diumenge, 20 de gener de 2008

Aquest cop he aconseguit sortir abans de les vuit, deu minuts abans. No feia massa fred (tenim el mega-anticicló a sobre) però, en canvi, hi havia boira i humitat. Sé que és un miratge, una il·lusió, no pot ser una altra cosa però les sensacions mentre pujava cap a Santiga eren bones, que coi! Un cop a Santiga em trobo en mig d'una boira espectral. Donava la sensació d'estar flotant dins d'un món lletós. Tiro cap a Polinyà a plat amb un pedalada sorprenentment fluïda. Si no fos perquè he estat fent una mica el ronso potser avui fins i tot "faria un temps". A mitja pujada cap a Sentmenat decideixo apretar una mica (per recuperar temps) i, home, recupero. La carretera cap a Castellar se'm fa fàcil (jo normalment "pateixo" una mica en algun punt). Un cop a Castellar agafo un grupet de tres ciclistes però giren a la dreta. Serà una drecera? Prudentment decideixo seguir tot sol pel camí conegut. Al cap d'uns pocs quilòmetres els torno a atrapar; òbviament coneixien una drecera. Vaig amb dos d'ells fins que comencen les rampes de veritat i... els deixo enrere. Òbviament no estaven en bona forma. Cafetó a on sempre i pujada al Coll de Lliga-bosses (vet aquí un nom força estrany). Corono sense dificultat , fins i tot el darrer quilòmetre, en mig d'un món espectral on , de quan en quan, es dibuixa la silueta d'un vehicle que s'acosta de cara. A plat fins gairebé Calders on vaig fent la ziga-zaga interminable però també amb facilitat. D'allà a Artés i, cap a l'esquerra, fins Navarcles. De moment ni jo em crec com estic tirant de bé! A Navarcles comença la pujada de veritat. Vaig fent ara amb una mica de dificultat. En arribar a l'església en runes paro a menjar i beure breument. D'allà tot seguit fins a Talamanca on torno a parar i em menjo l'entrepà. No hi ha gaire problema fins a la cruïlla de Mura. D'allà endavant comença el Coll d'Estenalles (bé, de fet, ja fa una hora que estic pujant). Què puc dir? Home, els quatre darrers quilòmetres són brutals però potser els recordava més dificultosos. Així i tot, a base de pedalar la corona gran (aquella tant gran reservada a casos d'emergència extrema i sempre que no hi hagi ningú mirant) vaig avançant gairebé -i això és molt significatiu- sense temptacions de posar el peu a terra. Hi ha un moment, prop del cim, que surto de cop de la boira i em trobo immers en un dia solejat d'hivern. La resta no té història. O potser sí; en arribar a Terrassa noto que he recuperat sorprenentment bé i això sí que no va passar fa dues setmanes quan notava la fatiga muscular acumulada pesant com una llosa. Estadístiques? Doncs 130 quilòmetres en 7 hores i mitja amb una mitjana real de 17.33 km/h.
De passada: rebut correu de'n Prudenci: li agradaria anar a Perpinyà però , per problemes familiars no pot entrenar massa.

Divendres, 18 de gener de 2008.

Doncs no sé què pensar. He carregat el plat sense dificultats. La pujada a Tibidabo se m'ha fet... ¿curta? No, potser no és la paraula. El cas és que he anat força millor del que és habitual. No sé ben bé si cal ser optimista o no; estic confós. El diumenge sortiré de nou. No tinc clar si anar a "carregar plat" per la carretera de la Roca o anar a fer "muntanya" i tornar a agonitzar pel Coll d'Estenalles. Suposo que ho decidiré a última hora.

---

Diumenge, 13 de gener de 2008.

Sortida a les 08:40. Direcció Montcada. Fa fred. No estic de massa bon humor: el nivell d’entrenament ha baixat de forma inversament proporcional al sobrepès durant les Festes de Nadal. Decideixo tirar de plat i, al menys de moment, les sensacions són bones. Carretera de Sant Fost: a plat. Sant Fost: 40 minuts. Montornès 50 minuts. Vilanova del Vallès: una hora. La Roca: gairebé sempre a plat. Coll de Parpers: força bé (qui ho anava a dir?). Mataró: bé. Carretera de Mata: primer tram dur –com sempre- resta bé. Arribada a Arenys de Munt en unes tres hores. Pujada al Coll Sacreu molt dura. Baixada cap a Vallgorguina: amb molt de compte (asfalt mullat). Sant Celoni: a plat. C-35: tant a plat com m’és possible. Començo a notar incomoditat a les mans. Faig canvis continus de posició. Cardedeu: agafo de nou la carretera de Sant Fost. Vaig millor. Montcada de nou i Cerdanyola. Arribada: 15:00 Quilometratge: 115. Temps total: 6h 20m . Mitjana: 18.25. Fatiga muscular: considerable. Impressió: no me’n sortiré ni en broma! Millor deixar córrer aquesta història de la PBP.

Divendres, 12 de gener de 2008.

Publicats fa poc els recorreguts dels brevet d’enguany. No m’agrada gens: molta muntanya per a poder prepara millor el nou recorregut de la BPB (una mica més muntanyosa). El de dos cents passa per Avinyó- Sant Feliu- Prats de Ll. Els meus vint-i-un quilòmetres “preferits”. Potser és hora de reconèixer les meves limitacions.

A new start

La BPB'08

Doncs sí, després de deixar córrer aquella idea (deliri al·lucinatori, més aviat) d'anar des de París a Brest (i tornar, viu, s'entén...) heus ací la següent fantasia ciclista: la segona edició de la Barcelona - Perpinyà .. i tornar (a ser possible viu i dins del temps tot i que la segona condició no és del tot és imprescindible). La veritat és que aquest cop em sento una mica pressionat; la passada temporada s'assolí un 400. Ben cert que amb penes i treballs però, és clar, ara el pas següent és anar a pel 600. Per altra banda, fa dos anys, a la primera edició de la BPB ja vaig fer el ridícul tot el que es podia fer i, home, si ara la torno a espifiar... bé millor deixar-ho córrer tot això del ciclisme, no?
Potser que anem per feina: ja hi ha data (el 24-25 de maig). Els brevet comencen a primers d'abril i aquest cop estaria força bé fer-los tots. Pel que fa a l'entrenament, home...... ara mateix m'hi poso. El que vull dir és que el Nadal ha estat deleteri; jo em pensava que anava mitjanament bé però no. Per les raons que sigui el ritme d'entrenament ha baixat de forma inversament proporcional a la massa corporal. En fi... De totes formes encara hi ha una mínima esperança. Què vull dir? Doncs que el passat dia 13 (Diumenge) vaig sortir per la carretera de Sant Fost fins a Arenys i tornada per Sant Celoni bàsicament carregant plat i... bé, la mitjana no fou espectacular (poc més de 18 per hora) i la fatiga muscular fou evident però... el dimecres, de sobte, vaig notar que tenia la musculatura tensa però no dolorida i, vaja , que tenia ganes de... en fi... Ja sé que això no vol dir gran cosa, que la resistència no la tinc ni de lluny però quan no hi ha esperança hom s'agafa a qualsevol cosa. Per altra banda, ahir vaig llegir un article d'en Gonçal Fernàndez-Mills on explicava una seva pífia en un 600 amb tota naturalitat. Ja sé que no som comparables però mira per on: hi ha gent de gran nivell que de tant en quan es posa al meu nivell.

How it all began

Two years ago, in a pre-PBP year, I joyfully made up my mind to join the first Barcelona-Perpinyà-Barcelona. It was a great disappointment: got the bonk and was mercifully offered a ride back in a van before reaching the turn around point.I know I'll spend the rest of my life wondering if things could have turned to a different outcome. If only... Well, to be sincere, I was not fit for a 600. The question right now is wether I'll be ready in late May.