Aquest cop he aconseguit sortir abans de les vuit, deu minuts abans. No feia massa fred (tenim el mega-anticicló a sobre) però, en canvi, hi havia boira i humitat. Sé que és un miratge, una il·lusió, no pot ser una altra cosa però les sensacions mentre pujava cap a Santiga eren bones, que coi! Un cop a Santiga em trobo en mig d'una boira espectral. Donava la sensació d'estar flotant dins d'un món lletós. Tiro cap a Polinyà a plat amb un pedalada sorprenentment fluïda. Si no fos perquè he estat fent una mica el ronso potser avui fins i tot "faria un temps". A mitja pujada cap a Sentmenat decideixo apretar una mica (per recuperar temps) i, home, recupero. La carretera cap a Castellar se'm fa fàcil (jo normalment "pateixo" una mica en algun punt). Un cop a Castellar agafo un grupet de tres ciclistes però giren a la dreta. Serà una drecera? Prudentment decideixo seguir tot sol pel camí conegut. Al cap d'uns pocs quilòmetres els torno a atrapar; òbviament coneixien una drecera. Vaig amb dos d'ells fins que comencen les rampes de veritat i... els deixo enrere. Òbviament no estaven en bona forma. Cafetó a on sempre i pujada al Coll de Lliga-bosses (vet aquí un nom força estrany). Corono sense dificultat , fins i tot el darrer quilòmetre, en mig d'un món espectral on , de quan en quan, es dibuixa la silueta d'un vehicle que s'acosta de cara. A plat fins gairebé Calders on vaig fent la ziga-zaga interminable però també amb facilitat. D'allà a Artés i, cap a l'esquerra, fins Navarcles. De moment ni jo em crec com estic tirant de bé! A Navarcles comença la pujada de veritat. Vaig fent ara amb una mica de dificultat. En arribar a l'església en runes paro a menjar i beure breument. D'allà tot seguit fins a Talamanca on torno a parar i em menjo l'entrepà. No hi ha gaire problema fins a la cruïlla de Mura. D'allà endavant comença el Coll d'Estenalles (bé, de fet, ja fa una hora que estic pujant). Què puc dir? Home, els quatre darrers quilòmetres són brutals però potser els recordava més dificultosos. Així i tot, a base de pedalar la corona gran (aquella tant gran reservada a casos d'emergència extrema i sempre que no hi hagi ningú mirant) vaig avançant gairebé -i això és molt significatiu- sense temptacions de posar el peu a terra. Hi ha un moment, prop del cim, que surto de cop de la boira i em trobo immers en un dia solejat d'hivern. La resta no té història. O potser sí; en arribar a Terrassa noto que he recuperat sorprenentment bé i això sí que no va passar fa dues setmanes quan notava la fatiga muscular acumulada pesant com una llosa. Estadístiques? Doncs 130 quilòmetres en 7 hores i mitja amb una mitjana real de 17.33 km/h.
De passada: rebut correu de'n Prudenci: li agradaria anar a Perpinyà però , per problemes familiars no pot entrenar massa.
No comments:
Post a Comment